dijous, 30 d’agost de 2012

Oh mira! Són de fusta!


A La caseta de l'arbre tenim la sort de sentir i escoltar diàriament comentaris de pares, mares, avis i àvies que entren a la botiga a xafardejar i hem pogut constatar, dia rere dia, que  les joguines de fusta atrauen a petits i grans. De fet, és estrany el dia en què no sentim "oh! mira! tenen joguines de fusta!". La gent ens felicita per tenir-les! Com és que això sorprèn tant?

La fusta és un material natural i renovable, i, tal i com diuen molts clients, les joguines de fusta d'ara "són com les d'abans", és a dir, no tenen res de nou.  Malgrat això sembla que trobar una joguina de fusta sigui com veure un miratge, no hi estem acostumats. En realitat això no és estrany perquè la majoria d'aparadors de joguines estan plenes de plàstic (amb una minsa representació de la fusta) i en canvi, i això és el que ens meravella a nosaltres, la gent es queda mirant una joguina de fusta i li surt aquell filet de veu, aquell "oh" ple de tendresa, aquell deix d'enyorança d'un passat millor. No és trist trobar a faltar coses que en realitat són fàcils de produir? Vull dir... a casa nostra què tenim més a l'abast? Fusta o plàstic? Arbres o petroli?

Rudolf Steiner deia que una joguina feta de material natural donava la sensació d'estar viva, mentre que una feta de plàstic estava morta. Miro les estanteries de la botiga, plenes de ninots de ganxet, de pedaços de roba amb diferents textures, de joguines de fusta amb formes arrodonides, de colors vius o suaus i harmoniosos, fusta amb escorça, fusta amb els anells de creixement de l'arbre... I no sé per què se m'apareix la imatge d'un arbre, amb les seves branques i les seves fulles. Tinc ganes de tocar la joguina i sentir-ne el tacte, rugós o suau. Tinc ganes d'acariciar-la i fins i tot d'olorar-la. Rudolf Steiner tenia raó. Una joguina feta de material natural em transporta a un món natural, em suggereix coses i m'obre els sentits. 

Miro les joguines de plàstic que tenim, perquè també en tenim. Són de plàstic reciclat, fet amb ampolles de llet, tenen colors agradables i suaus, formes boniques i cuidades, són fortes i es poden mullar i fins i tot rentar al renta-plats!. Jo diria que inclús el tacte d'aquest plàstic és agradable, però sabeu què? No tinc ganes d'aixecar-me a tocar-les o olorar-les. Enteneu-me, són molt pràctiques i funcionals, però si em poso a pensar en el plàstic... en què penso? Les joguines de GreenToys, per sort, encara em fan pensar en un carrer de cases unifamiliars i un senyor la mar de simpàtic repartint la llet (típica imatge de pel·lícula americana), però el plàstic de les meves joguines, les de quan jo era petita, o el de les joguines de la meva filla (perquè també és d'aquest món) no m'inspira absolutament res. I altra vegada he de dir "per sort!", perquè si se m'hagués d’aparèixer la imatge d'un pou petroler cada vegada que veig una cosa de plàstic em sembla que em moriria de tristor.

Una vegada vaig llegir que les joguines fetes de materials naturals connecten els nadons amb la seva naturalesa, com si el recent nascut, pel fet d'encara no estar socialitzat o immers en el nostre món artificial, fos més proper al món natural i aquest tipus de material el reconfortés. Doncs bé, jo, veient com reacciona la gent davant una joguina de fusta diria que em sembla que tots plegats estem una mica faltats de connexió amb la naturalesa, al cap i a la fi som animals i formem part d'ella.

Està clar que les joguines de fusta no emeten musiquetes prefabricades ni llums, i això, oh déu meu, no deu estimular tant el cervell del nostre infant. O sí? Perquè a una joguina silenciosa li pots posar totes les veus que vulguis, i aquelles que estan pensades per picar, ens meravellen amb diferents sons segons on piques o cau la piloteta, cosa que no passa amb la música d'algunes joguines modernes. I si són joguines que es mouen amb pila, ens trobem que van a una velocitat controlada, i la criatura, ¿què pot fer amb un tren que dóna tombs tot sol a una via de tren mentre sona música infantil però enllaunada? Esperar-se a que es gastin les piles i fer el mateix que es fa amb un trenet de fusta, que aquest sí que es para on volem i puja muntanyes amb gran esforç i fa baixades al compàs de la cançó apresa recentment. Una joguina de fusta pot fer tot el que l'infant s'imagini i això, no deu estimular la imaginació i en conseqüència la creativitat?

Constantment sentim aquella cantarella de "és que els nens d'ara es passen el dia enganxats a la maquineta". Ep, escolteu! que els nens d'ara juguen amb tot el que troben -cosa, per altra banda, intrínseca en la naturalesa del nen-. Potser som nosaltres qui hem de donar l'oportunitat als nostres fills de jugar amb una bona selecció de joguines i tipus de materials, perquè, en definitiva tan cert és que vivim en un món artificial com que formem part d'un món natural i, això té els seus avantatges, no trobeu?











divendres, 24 d’agost de 2012

Bolquers de roba fets a Catalunya: dos punts de partida, un mateix objectiu.



 Avui volem dedicar aquest article a dues marques de bolquers que ens agraden especialment per dos motius: un motiu és que coneixem a les seves fundadores (dones enèrgiques, entusiastes, enamorades del seu projecte) i l'altre és que són marques catalanes, i per nosaltres això significa producte de proximitat, fet aquí i que dóna feina a gent d'aquí.
 
Parlem d'ADZ Nadons i de Tucuxí. Dues empreses fundades per dones partint de llocs diferents però perseguint el mateix objectiu: oferir un bolquer de roba pràctic, saludable, econòmic i respectuós amb el medi ambient.

Si us sembla comencem per ADZ Nadons, l'empresa fundada l'any 2010 per Maria Teresa Saperas i Sas, una dona de 80 anys que com a voluntària de la Societat de Sant Vicenç de Paüls va conèixer de primera mà les dificultats econòmiques d'algunes dones que, sense feina ni recursos, havien de demanar diners per poder comprar bolquers als seus fills. La Maria Teresa de seguida va pensar que la solució era utilitzar bolquers de roba, reutilitzables i per tant més econòmics a la llarga, però les dones tornaven dient que no en trobaven enlloc. La Maria Teresa no s'ho podia creure i ho va anar a comprovar, i efectivament, els bolquers de roba no es trobaven enlloc. La Maria Teresa doncs, va comprar bolquers d'un sol ús, en va copiar la forma amb tela, i va dissenyar els seus propis bolquers de roba. El seu projecte va ser finalista en els Premis Reus a la creació d'empreses el 2008, premi que li va permetre assistir a unes hores de formació a la Facultat de Ciències Econòmiques i empresarials de Reus, i l'any 2010 fundava l'empresa ADZ Nadons amb els suport de les seves filles. Actualment la Maria Teresa ha tret al mercat un bolquer millorat, que prioritza el confort del nadó, un aspecte dolç i acurat, i la qualitat del material. Si l'empresa prospera està pensant en oferir la inserció laboral a persones amb dificultats.

Impressionant, oi? Doncs ara parlarem de Tucuxí, empresa que pren el nom d'un dofí en perill d'extinció i que per la seva sonoritat recorda el "teu coixí", exactament el que la Montse i l'Irma volen que signifiqui el seu bolquer per al nadó: comoditat.

Aquesta empresa ubicada a Granollers és el fruit de la unió de dues dones incansables i lluitadores: la Montse, que coneix els bolquers de roba arrel d'haver tingut un fill prematur, i l'Irma, coneixedora del món de la costura. Aquestes dues dones formen un equip imbatible en el qual la Montse, enèrgica i loquaç, dóna a conèixer els seus bolquers a fires i esdeveniments de Catalunya i Espanya alhora que desenvolupa les tasques de comercial i relacions públiques (a fe que ho fa amb entusiasme i dedicació) i l'Irma dissenya i manufactura els bolquers (d'una peça, ajustables, per farcir...) amb talent i creativitat. Els teixits que utilitzen pels seus bolquers són de proximitat, del Maresme, de tal forma que els absorbents són sempre de cotó i el cobertor pot ser de polièster o de cotó (amb una capa de poliuretà transpirable). Per nosaltres Tucuxí té el mèrit d'haver desenvolupat una línia de bolquers, en constant evolució, pensada per cobrir diferents necessitats i de fer-ho competint amb marques importants de tota Europa i la Xina, amb recursos locals i en un moment de crisi en què tot és costa amunt.

Volíem doncs dedicar un article a aquestes dues empreses que admirem i a les que desitgem molta sort, perquè treballen per oferir un producte saludable per als nostres fills (sense productes químics ni perfums nocius), respectuós amb el medi ambient (els bolquers d'un sol ús generen el 2% dels residus municipals) i que suposen un estalvi considerable per a la nostra butxaca (molt important en els temps que corren).

Ah! No cal dir que a La caseta de l’arbre els podreu trobar sense problema, però us enllaço les seves pàgines web perquè els pogueu tafanejar: